Una escriptora, la diada de Sant Jordi, mentre està signant llibres amb escriptors com Cabré o Monzó, rep d’un desconegut una carpeta que conté una sèrie de cartes d’amor que la seva mare va intercanviar amb un amant sense identitat durant els anys cinquanta. A partir d’aquí, la protagonista comença a indagar sobre el passat de la seva mare, de nom Cecília Balaguer, que va morir misteriosament al 1960, de camí a París, i la identitat autèntica del seu pare biològic. Des de bon començament, quasi des de la primera línia, els recursos literaris de Carme Riera enreden al públic amb la imatge de la “dona de l’abric blau i el barret escàs” que baixa d’un tren a l’estació de Portbou i mai més no se’n torna a saber d’ella. Qui és Cecília Balaguer, a part de la filla del que fou diputat de la Generalitat durant la República, Pere Balaguer? Una agent doble? Una espia del règim? I, d’altra banda, qui és el pare de l’escriptora, el que ha cregut sempre o un amant que tenia la seva mare? Com va morir la mare? Suïcidi, accident o assassinat? Què té a veure amb tota aquesta trama l’escriptor Albert Camus? I Walter Benjamin? Un enigma, un misteri, una recerca infructuosa? Ficció o realitat? La ficció pot ser tan complexa com la realitat, i també cadascú té un punt de vista, com els diferents personatges a qui ella pregunta per saber més dades. No hi ha coincidències en les confidències; cada persona veu la història, la memòria, d’una manera. Tot pot tenir una interpretació doble, triple o polièdrica. De qui s’haurà de fiar en la seva recerca? Qui li diu la veritat absoluta? Però, és que existeix la veritat absoluta? Hi ha entre el públic algú que pugui ajudar a aquesta escriptora que, després d’uns anys de silenci i bloqueig artístic, decideix tornar a escriure una nova obra per continuar indagant sobre els seus orígens. La clau de la meitat de la seva ànima: reconstruir la memòria Per recobrar el meu jo al mirall, per foragitar aquella espurna de bogeria, em calia recuperar les paraules.