Han nascut allà. Els seus pares van néixer allà i els seus avis també. Per a ells, l’hivernacle és el món. Un món tancat entre parets de vidre on tot està organitzat perquè res no es descontroli. Mai han vist el cel obert. Mai han vist l’horitzó. Des de petits han après a conviure amb les seves pors. Cadascú en té una, i cadascú sap com cuidar-la. Però, sobretot, sap com podar-la. Perquè dins l’hivernacle hi ha una regla que està per damunt de totes les altres: les pors s’han de podar. Cada dia en tallen una mica. Una branca que creix massa. Una arrel que ocupa massa espai. Una por que amenaça de desbordar-se. Podar és la manera que han après de mantenir l’ordre, de protegir-se, de continuar vivint dins d’un món que coneixen. Fins que un dia arriba una dona de fora. Ella també té pors, però no sap podar-les. Quan té por, en parla. Quan alguna cosa li fa mal, plora. Quan alguna cosa l’espanta, la mira. I, en lloc de fer-se petita, la seva por comença a créixer. Creix fins a ocupar l’espai de l’hivernacle. Fins que ja no es pot contenir. I aleshores el sostre es trenca. Per primera vegada, l’exterior entra dins. Arriben els ocells. Entra el vent. Entra el cel. I amb ells, tot allò que no poden controlar. Descobreixen que més enllà de l’hivernacle hi ha l’abisme. Però també hi ha una cosa que mai no havien imaginat: la possibilitat de volar...